Perafita

Història

Perafita és un municipi de la comarca natural del Lluçanès, que pertany administrativament a la comarca d’Osona.
El topònim «Perafita» prové del llatí «Pedra Ficta», que etimològicament vol dir «pedra-fita», és a dir, pedra col•locada en un indret per indicar la terminació d’una propietat o territori. El nom del poble , doncs, fa pensar en l’antiga existència d’algun megàlit o pedra dreta erigida o aprofitada per delimitar les propietats.
Malauradament, el lloc de Perafita és dels menys documentats del Lluçanès pel que fa a l’època immediatament posteriors a la repoblació. Les primeres notícies són de l’any 909, quan surt esmentat el poble com a límit de la parròquia d’Olost, però l’església de Sant Pere no és esmentada fins al final del segle XI. Cap a l’any 1300, la població es va anar aglutinant al voltant d’aquesta església romànica. Perafita cresqué notablement en el transcurs del temps i es va convertir en un poble amb gran vigor comercial i artesanal. A la segona meitat del segle XVI, per exemple, hi havia, segurament entre d’altres aquests serveis i professions: hostaler, paraire, sabater, picapedrer, fuster, teixidor, barreter, sastre, mestre de cases, moliner… De totes aquestes professions, la de paraire era la més important: constituïa la base de la producció, sense comptar, es clar, la pagesia, que aquí com a tota la comarca, era veritable puntal econòmic de l’època.

Perafita 1948

Perafita, el segle XV va ser seu, conjuntament amb Sant Feliu Sasserra, de la Sotsvegueria del Lluçanès, Perafita per a la part osonenca o vigatana del Lluçanès, i Sant Feliu Sasserra per a la part bagenca o manresana. Al cap de pocs anys fou anul·lada, pel rei Joan II, aquesta sostvegueria. El segle XVII en una posterior creació de la sotsvegueria la seu va ser Sant Feliu Sasserra.
Contribuí també a aquest augment de la població la immigració de gascons i llenguadocians que es produí durant els segles XV i XVI. El 1686 Perafita tenia 70 cases juntes i 16 pagesies habitades, però en arribar el segle XVII, durant els fets de la guerra de Successió fou incendiada en l’operació de repressió realitzada pel filipista comte de Montemar. La població, però es va refer aviat i el 1787 ja comptava amb 439 habitants; el punt culminant es va assolir el 1860 amb 746 habitants.
Avui dia Perafita és un poble que manté un cens de disminució atenuada (400 habitants), però que es manté viu amb el continu arranjament del seu patrimoni, pavimentació i arranjament de carrers, reformes a les cases antigues, i noves obres d’habitatges com a residència secundària.
El nucli urbà de Perafita està situat sobre una carena elevada entre l’extensa vall de la riera Gavarresa, a l’oest, i la vall del rec de la Roca Llisa, a l’est, en un punt força central del terme municipal.
Es tracta d’un nucli allargat, seguint la direcció de la carena per on passa la carretera BP-4653, anomenada passeig Sant Agustí al seu pas per la població. La part més antiga del nucli es concentra a la meitat sud, amb el conjunt format pel carrer Major, la plaça Major, la plaça de l’Església i el carrer Nou, amb dos agrupacions de cases a banda i banda: el barri o veral de Montjuïch a l’est i els carrers del Tint i de la Font a l’oest. La meitat nord del nucli ha estat urbanitzada les últimes dècades i compta amb alguna casa de segles passats, tot i que la majoria han estat construïdes recentment.

Plaça de l’Església

La plaça de l’Església està situada en un punt força central del nucli urbà de Perafita, a l’oest de la plaça Major.
Es tracta d’una plaça petita i de forma irregular ja que ressegueix l’església parroquial de Sant Pere, en les seves façanes oest i nord, quedant un petit carreró a la banda sud i la plaça Major, separada pel pas de la carretera BP-4653, a l’est. Té dues parts diferenciades, una de més recollida davant la façana principal de l’església i un espai allargat al voltant de la façana nord de l’església. L’espai que s’obre davant la portalada principal de l’església és separat en dos nivells per un alt mur de pedra i unit a través d’unes amples escales de pedra. La part més elevada és la que hi ha davant l’església on hi ha diversos arbres que també ressegueixen el carreró que recorre la façana sud de l’església. La major part de les cases que envolten la plaça estan bastides amb murs de maçoneria de pedra, presenten els nivells de planta baixa, primer pis i golfes i tenen teulades de doble vessant amb aigües a les façanes principal i posterior.

Ca les Monges

Ca les Monges és una casa situada just davant l’església parroquial de Sant Pere de Perafita, tancant la plaça de l’església pel costat oest, adossada al nord de can Carbó.
Es tracta d’una casa de grans dimensions formada per diversos volums adossats, el principal dels quals de planta baixa, primer pis i golfes. Està bastida amb murs de maçoneria de pedra amb carreus treballats delimitant les cantonades. La teulada és de doble vessant amb aigües a les façanes principal i posterior.

Casa Puig

En el número 10 de la Plaça de l’Església, hi ha Casa Puig, una casa de grans dimensions amb tres obertures per planta. A nivell de planta baixa hi ha un portal d’arc deprimit convex i una finestra a cada costat, tots emmarcats amb pedra bisellada. Al primer pis hi ha tres balcons de grans dimensions; el central, lleugerament més gran, emmarcat amb pedra motllurada i els laterals amb pedra bisellada. Al segon pis hi ha tres finestres emmarcades amb pedra bisellada.

Ca l’Estamenya

Al costat de la plaça Major es troba, en el número 11, ca l’Estamenya relacionada tradicionalment amb el transport públic ja que era el punt de sortida dels autobusos que feien la ruta Perafita-Vic (l’Estamenya).
Actualment es un allotjament rural.

Plaça Major

La plaça Major de Perafita està situada en un punt força central del nucli urbà, al capdamunt del carrer Major i a l’est de l’església parroquial.
Es tracta d’una plaça de forma irregular, travessada per la carretera BP-4653 o passeig de Sant Agustí i en la que desemboquen la plaça de l’Església i el carrer Major. La majoria de cases que la delimiten estan bastides amb murs de maçoneria de pedra, consten de planta baixa, primer pis i golfes i estan coronades amb teulades de doble vessant amb aigües a les façanes principal i posterior.

Forn Franquesa-Agrobotiga del Lluçanès

El número 9 de la Plaça Major, l’antic estanc de Perafita, parada dels cotxes de línia de «la Sanquirsense», que anaven de Sant Quirze de Besora a Prats de Lluçanès, posteriorment Hostal del Lluçanès, i després Hostal del Forn, es actualment un allotjament rural i Franquesa-Agrobotiga del Lluçanès.
Compta amb nombroses obertures emmarcades amb pedra bisellada a nivell de planta baixa, una de les quals és un portal amb llinda monolítica d’arc rebaixat on hi ha la inscripció “16 IHS 81 IOAN THOMAS”.

Carrer de Montjuïc

Montjuïc és un carrer del nucli urbà de Perafita situat sobre un serrat lleugerament elevat a l’est del carrer Major de Perafita.
Es tracta d’un carrer llarg i molt irregular degut a l’orografia del terreny i a la disposició irregular de les cases. Consta tant de parts amples com estretes i de rectes com de revirades. Les cases estan ubicades a banda i banda del carrer en la part inicial i d’una forma més aïllada en la part final. La majoria estan bastides amb murs de maçoneria de pedra amb carreus treballats delimitant les cantonades i amb teulades de doble vessant amb aigües al carrer.

Ajuntament

Festa Major de 1997, inaguració del nou Ajuntament de Perafita.
L’Ajuntament de Perafita fou inagurat pel molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol juntament amb altres autoritats.

Can Torres

Can Torres està situada a la meitat nord del nucli urbà de Perafita, als peus de la carretera BP-4653, anomenada passeig de Sant Agustí al seu pas per la població, just a tocar del trencant que comunica amb les masies de la Roca, Casanova de la Roca, cal Mirot, etc.
Es tracta d’una casa de mitjanes dimensions formada per un volum principal de planta baixa, primer i segon pis bastit amb murs de maçoneria de pedra completament arrebossats i amb carreus treballats delimitant les cantonades. La teulada és de doble vessant amb aigües a les façanes principal i posterior.

Carrer del Tint

Cal Xeco

Cal Xeco està situada al capdamunt del carrer del Tint. Es tracta d’una casa de planta rectangular formada per planta baixa, un pis i golfes, amb teulada de doble vessant amb aigües a les façanes principal i posterior, i construïda amb murs de maçoneria de pedra irregular amb cantonades de pedra de majors dimensions. A la banda sud s’hi adossa una pallissa formada per planta baixa i un pis, construïda amb murs de maçoneria de pedra irregular i amb cantonades i obertures emmarcades amb maó.