Església de Sant Pere
L’església de Sant Pere es troba situada al nucli urbà de Perafita. Es tracta d’un edifici de grans dimensions de planta rectangular d’una sola nau de 40 x 25 metres, amb capelles laterals que es comuniquen entre si, capçada a llevant per un presbiteri i campanar octogonal situat a l’esquerra del presbiteri. L’edifici presenta teulada de doble vessant amb aigües a les façanes laterals i està construït amb murs de maçoneria de pedra irregular amb cantonades diferenciades de carreus de majors dimensions. Algunes façanes presenten restes d’arrebossat.
La primera notícia que es té del lloc de Perafita data de l’any 909, quan es cita l’indret com a límit de la parròquia d’Olost. L’església de Sant Pere no apareix documentada, però, fins l’any 1074, en un testament dels senyors de Lluçà. L’any 1121 es documenta per primera vegada la parroquialitat de l’església de Sant Pere tot i que és probable que ja ho fos des de molt abans. El 1098 el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, havia cedit al monestir de Sant Joan de les Abadesses la dominicatura que tenia a Perafita, amb la casa que havia bastit prop de Sant Pere. La població i el terme pertanyien a la demarcació del castell de Lluçà i la part de la parròquia no integrada municipalment era de la demarcació de Sant Boi de Lluçanès, possessió tradicional de la mitra de Vic. Malgrat tenir el terme dividit en dos dominis prou potents, la parròquia va conservar la seva independència, sense formar part del col·lectiu d’esglésies vinculades al monestir de Lluçà, ni lligar-se a la parròquia de Sant Boi, que en aquest segles ja era una parròquia important.
Aquest temple, que possiblement existia molt temps abans d’aparèixer documentat, fou refet en major o menor grau durant el segle XII; aquestes obres es dedueixen a partir de la presència en l’església parroquial actual d’un timpà romànic procedent de l’anterior església parroquial que sembla construït del segle XII.
Ja en el segle XIII hi havia en la sagrera de la parroquial un petit nucli de cases, origen de l’actual poble de Perafita.
Durant el segle XVI calgué construir un nou campanar, degut al deteriorament del campanar romànic, obra que fou encarregada a un mestre d’obres de Vic i en la qual col·laboraren econòmicament els pagesos del terme parroquial.
En la segona meitat del segle XVIII un nou temple fou edificat per a substituir la vella església romànica, petita i segurament afectada pels anys. De l’església romànica sols en sobrevisqué l’esmentat timpà. El nou edifici, construït en estil barroc, no fou acabat fins a l’últim detall, quedant per polir la façana i el campanar. Un segle més tard, a 1863, es presentà un projecte –obra de l’arquitecte Elies Rogent- que pretenia acabar la façana, canviar el coronament del campanar, construir una capella del Santíssim Sagrament, i posar una pica baptismal nova. Aquest projecte, malgrat haver estat aprovat pel bisbat i pel govern estatal, i estar les obres adjudicades per subhasta pública, l’any 1864, no es portà a terme.
L’any 1885 es començà a parlar de canviar la ubicació del cementiri, situat davant de l’església, ja que es trobava al mig del poble i no reunia massa bones condicions. L’any 1886 s’inhumà i se’n construí un de nou fora de la població; en el lloc de l’antic cementiri es construí la placeta i l’escalinata d’accés a la parroquial, i s’arranjaren els voltants. El tema de la façana es reprengué l’any 1889, durant una visita pastoral, però tampoc en aquesta ocasió es realitzaren les obres.
Durant la Guerra Civil espanyola el temple fou saquejat; van desaparèixer nombroses imatges i ornaments, entre ells un magnífic retaule barroc que ocupava tot el fons del presbiteri. Acabada la guerra, la reparació no es feu esperar, i a 1941, amb l’església ja rehabilitada, el bisbe Joan Perelló beneí i consagrà l’ara de l’altar major, que fou de nou consagrat l’any 1965. Ens els anys noranta es varen realitzar obres importants en l’església parroquial; es va refer la teulada, es va pintar la nau, es posà calefacció, etc. Entre els anys 1991-1993 Joaquim Busquets va executar una notable decoració del presbiteri.
Pintures del baptisteri de Sant Pere
Les pintures del baptisteri de Sant Pere es troben situades a l’església de Sant Pere de Perafita i estan formades per 9 panells. Les pintures d’estil realista estan formades per la composició centrada de l’escena del baptisme de Jesús, i consta d’un doble nivell: el del cel, representat per dos àngels ingràvids, i el de la terra (situat als laterals de l’escena del baptisme), representat per figures molt sòlides d’homes, dones i infants del poble que miren el baptisme de Jesús. Curiosament, en contra del que és habitual, l’Esperit Sant no plana damunt Jesús, sinó damunt la pica baptismal; l’artista ha volgut significar-hi que és la seva acció la que dóna eficàcia al sagrament. Uns fullatges que surten de la mateixa pica volen recordar que la vida sobrenatural brolla del baptisme.
Pintures del presbiteri de Sant Pere
Durant el segle XVIII es va construir el temple actual, barroc. El presbiteri estava decorat amb un magnífic retaule, també barroc, desaparegut l’any 1936. L’any 1939 es va fer un nou presbiteri decorat a l’estil propi de l’època. Després del Concili Vaticà II, es va renovar per adequar-lo a la renovació litúrgica. Finalment l’any 1993 s’acabà la nova decoració.
Les pintures del presbiteri de Sant Pere es troben situades a l’església de Sant Pere de Perafita; són unes pintures murals d’estil realista que es concentren en tres blocs relacionats entre ells, i en una socolada amb els 12 apòstols (que tenen una altura de 183 centímetres d’altura) que fa de base de tots tres. El bloc central ocupa la paret del fons del presbiteri i té les mesures següents: 620 centímetres d’amplada i 820 aproximadament d’alçada; amb la paret superior semicircular, es pot dividir en tres escenes, cadascuna d’elles formada per varis panells. L’escena principal, que ocupa la meitat inferior, és una al·legoria a la pau, amb el poble de Déu – homes, dones i nens – alliberant coloms; sobre seu una faixa horitzontal reflexa una visió panoràmica del paisatge de Perafita, amb el Pedraforca al fons. En la part superior hi ha les figures Fe, Esperança i Caritat. Està format per 21 petits plafons.
Els blocs laterals de 380 centímetres d’amplada i 380 d’alçada estan formats per sis plafons cadascun i representen dos moments religiosos importants a la parròquia: la processó del Remei, a la paret esquerre del presbiteri, i l’aplec de l’ermita del Remei.
A la base de les tres parets, com a base i nexe d’unió entre blocs, hi ha 12 petits retaules amb 11 apòstols i Sant Pau, amb el nom escrit al nimbe.
Timpà de Sant Pere
Aquest timpà és l’única resta de l’església romànica de Sant Pere de Perafita, substituïda al segle XVIII pel temple actual. Romangué fins a 1985 damunt d’una porta al costat de migjorn de l’església, a l’intempèrie. L’any 1987 fou col·locat en una fornícula a l’interior de l’església per tal d’evitar-ne la degradació total i es va recobrir de vernís. Es tracta d’un monument molt excepcional i rar a la regió, que va en la línia del timpà de la façana principal de la catedral de Vic (avui en dia desaparegut) o els timpans de les esglésies de Sant Joan i de Sant Pol, a Sant Joan de les Abadesses.
El timpà es troba situat a l’església de Sant Pere de Perafita. És de pedra marga amb forma semicircular de 100 centímetres d’amplada, 50 centímetres d’alçada i 20 centímetres de gruix, envoltat per una corniseta a tall de marc. La composició esculpida en baix relleu és senzilla, formada en la part central per la imatge de Crist en majestat (figura que només s’aprecia en una part), assegut, amb el nimbe cruciforme, voltada dels símbols evangelistes.
Actualment es reconeixen els dos símbols col·locats a meitat superior del timpà: l’àliga de Sant Joan i l’àngel de Mateu. Els dos cossos que s’endevinen a banda i banda de la meitat inferior es suposa que corresponen als altres dos símbols dels evangelistes: l’àliga de Sant Joan i el lleó de Sant Marc.